Dalí, el Geni de Cadaqués

John Peter Moore, ex-secretari personal de Dalí, fa una mirada enrera. (Entrevista realitzada l’any 1988)

Si es pot considerar Picasso com l’artista “més conegut” del segle XX i a Marc Chagall com “el més estimat”, podem atorgar sens dubte a Salvador Dalí el títol de “artista més important del segle XX”. Més d’un milió de visitants en quatre mesos només al Centre Pompidou de París, preus de quadres a subhasta que cap altre artista va poder mai arribar-hi i cues infinites de turistes davant del Museu Dalí de Figueres donen fe d’això.

CapCreus online va mantenir una entrevista amb John Peter Moore, la persona que no només va fer de Dalí una estrella mundial, sinó que també el va convertir en un home ric.

Moore va tenir una vida plena de canvis: irlandès de naixement va viatjar a França, més concretament a Niça, on va obtenir el batxillerat. Més tard, ja membre del servei de contraespionatge britànic, tot i que encara molt jove, coneix a Churchill i a Roosevelt. És promogut a oficial de la Legió d’honor pel general De Gaulle i treballa després com a cap de producció de “London Films” a Roma amb els millors directors cinematogràfics del moment: Rosselini, Orson Welles, de Sica, David Lean i amb estrelles com Laurence Olivier, James Mason o la inoblidable Grace Kelly.

“Però”, – ens diu el Capità John Peter Moore, – “l’època que vaig compartir amb Dalí correspon al període més interessant de la meva vida. Gairebé ens trobavem diàriament durant els estius a Cadaqués o durant els hiverns a Nova York. A Gala, la seva esposa, li agradaven els hiverns de Nova York, sent d’origen rus, necessitava la fredor hivernal. El nom Dalí, d’altra banda, no és un nom català. Penso que els avantpassats del Salvador Dalí eren d’origen gitano. Haurien vingut del Sud de Espanya per ocupar-se dels cavalls del fort militar de Figueres. L’evocació dels seus avantpassats era, per Dalí, un tema absolutament sagrat.

El seu avi vivia modestament a Cadaqués, i, per sorpresa del poble aconsegueix convertir el seu fill en notari de Figueres. El pare de Dalí, de caràcter excèntric i ateu, desitjava que Dalí seguís els seus passos. Reconeixia els talents artístics d’aquest últim però també li intentava persuadir que amb aquestes activitats no es podia guanyar els diners necessaris per viure. El jove Salvador Dalí no estava d’acord amb ell: “pare, no vull passar la meva vida signant documents en una oficina”. Anècdota bastant curiosa, ja que quan més tard va haver de signar milers de litografies, Dalí sospirava: “el meu pare, durant tota la seva vida, mai va signar tants papers com jo!”.

Com a intel·lectual espanyol d’aquesta època, Salvador Dalí va ser preparat a la perfecció per a la carrera artística. Educat pels Salesians, posseïa un vocabulari immens en francès, durant quinze anys va assistir a les classes de belles arts a Figueres, després a Girona, per continuar a Barcelona i acabar a Madrid, on, entre d’altres, va conèixer el futur director de cinema Luís Buñuel i l’escriptor Federico García Lorca. Dalí, poc motivat en la seva joventut hauria pogut acabar la seva vida com un pintor modest de província. No obstant això la irrupció de Gala en la seva vida canviaria el seu rumb de forma decisiva. Gala venia a passar l’estiu a Cadaqués amb el seu marit, Paul Eluard. Cèlebre i ric, Eduard, va abandonar a Gala per una aventura amorosa i aquesta es va quedar amb Dalí a Cadaqués.

La família de Dalí es va oposar a aquesta relació, tractant-se Gala d’una dona 10 anys més gran que ell, russa i divorciada. El notari de Figueres i pare de Dalí, va deixar de passar-li la manutenció, la seva germana va arribar a denunciar Gala a la Guàrdia Civil per considerar-la peripatètica. Les investigacions policials no van tenir conseqüències importants, però el pintor no va parlar mai més a la seva germana.

Gala agradava del luxe pels seus orígens familiars russos però també pel seu matrimoni amb Paul Eluard. No va arribar a Dalí amb les mans buides, sinó més aviat plenes de mobles, joies i vestits. En sentit estricte, el matrimoni entre Gala i Salvador Dalí mai va ser consumat. A ell li agradava mirar, i ella sovint necessitava homes joves, i no per això la seva relació va perillar en cap moment. Gala era extravagant i amant del luxe. El seu nou marit s’havia tornat tan ric i cèlebre com el seu anterior espòs. Cal dir que existia una altra dona en la vida de Dalí: Nanita, Kalaschnikow, una model de la casa Dior. El pare d’aquesta última era un escriptor que havia escrit en el curs de la seva vida més de 2000 notícies de caràcter rosa. Quan Nanita es posava malalta Dalí passava hores a l’església de Cadaqués resant. Dalí era religiós i no anticlerical, com es pot llegir de vegades.

Els viatges amb Gala van començar després de les primeres vendes a París que, encara que econòmicament no van ser importants, sí els posaven en contacte amb persones influents. Joan Cocteau, que mai en la seva vida li hauria comprat un quadre, va adquirir un “Dalí” per oferir-lo a Pablo Picasso. En ocasió del seu primer viatge a Nova York, Gala i Dalí van sopar en companyia del duc de Windsor i de la seva esposa Wallis Simpson. Si es desitjava vendre quadres a preus elevats certament havia de fer amistat amb el duc de Windsor més que amb un venedor de cacauets. Dalí es veia en la necessitat de vendre els seus quadres molt cars perquè Gala necessitava molts diners. Dalí tenia una actitud bastant desinteressada amb els diners. Simplement havia comprès que si es volia tornar mundialment cèlebre s’havia d’apropar al poder, i on hi havia el poder estaven també els diners. Un episodi demostra bé la relació de l’artista amb els dòlars:

Dalí, que volia desplaçar-se per Nova York des del seu hotel a un altre, li va demanar a Gala diners per al taxi; Ella li va donar un bitllet de 100 dòlars. Un cop va arribar a l’hotel, va telefonar a Gala per queixar-se que li faltaven diners per a la tornada en taxi. Gala li va dir, consternada, que havia de pagar un trajecte en taxi però no pas comprar el taxi sencer! La solució de l’enigma? El comptador del taxi indicava 1.00 el que volia dir 1 Dòlar. Dalí va donar el bitllet de 100 dòlars i el taxista es va anar certament molt satisfet per la propina.”

El capità John Peter Moore va començar a treballar per a en Dalí oficialment, i de plena dedicació, a partir de 1962.

“Dalí ja era en aquella època un artista molt conegut, però en absolut un home ric. Quan més tard Johnn Peter Moore i Dalí es van separar, aquest últim posseïa al voltant de 32 milions de dòlars. John Peter Moore: “L’entrada al mercat de l’art no era molt difícil per a mi. Coneixia bé el món del cinema. I la meva condició de jueu, sens dubte em va facilitar els contactes necessaris. L’èxit mundial de Dalí va estar basat en tres factors molt importants: el seu talent immens, la influència de Gala, i la seva capacitat de treball. Ens vèiem gairebé cada dia. Sovint passava a les nou del matí i trobava a Dalí enfront del seu cavallet pinzell en mà. Passava a les nou del nit i l’escena no havia canviat; hi havia pintures per tot arreu i Gala estava en un estat euforic;era una dona bella i volia sortir al Casino – li agradava jugar, però resultava impossible fer que Dalí deixés la feina.

Un dia, a Nova York, el porter de l’hotel m’informa que una dona desitjava parlar d’incògnit amb Gala. Es tractava de Swetlana Stalin, filla de Stalin. Gala va trobar aquesta història una mica rara, però la va rebre després maquillar-se. Sense aquest ritual Gala mai es mostrava en públic. Cal observar que Gala era més aviat una persona que evitava la gent, fet difícil de realitzar ja que la parella es desplaçava sense parar sota la mirada atenta de la multitud. No parlava espanyol, i el seu català era just suficient per donar les instruccions al personal del servei. La llengua comuna entre Gala i Dalí era el francès

Tornem a Swetlana. Va entrar a l’habitació de l’hotel expressant-se en rus, però Gala li va explicar que preferia parlar en francès (llengua practicada correntment per l’alta burgesia Russa), perquè el seu rus no era bo a causa de la seva llarga absència de Rússia. Va resultar que la filla de Stalin desitjava parlar-li perquè tenia un problema i perquè només tenia confiança en una dona del seu país. Swetlana havia rebut per part d’una editorial, un milió de dòlars per les seves memòries, i no sabia el que havia de fer amb els diners (més tard els invertiria a Liechtenstein). Gala li va preguntar per quin motiu havia deixat Rússia .. Swetlana li va respondre paraula per paraula:”el meu pare va matar la meva mare, i volia matar-me també a mi”. La vida futura d’Swetlana va ser un peregrinatge entre el món del capitalisme i del comunisme. Es va casar amb un arquitecte americà però no va poder adaptar-se al món capitalista; va tornar després a Rússia però no va poder adaptar-se tampoc al món comunista. Actualment viu a Anglaterra. Les històries al voltant de Gala i Dalí, Dalí i Gala, constitueixen, entre altres coses, el tema d’un llibre que estic acabant de 800 pàgines. S’ha escrit molt sobre la cèlebre parella i encara s’haurà d’escriure molt sobre ells … Entre totes aquestes obres, hi ha històries certes, però n’hi ha d’altres escrites amb molta mala idea, o simplement pures mentides. De de totes maneres puc recomanar el llibre de Dalí ‘La meva vida secreta’.

Per què ens vàrem separar, Dalí i jo? M’havia de sotmetre a una operació bastant important a París, seguida d’una llarga convalescència. Dalí necessitava d’algú altre per ocupar-se dels seus assumptes. Dubto que fes una bona elecció, ja que quan ens vàrem separar Dalí tenia trenta-dos milions de dòlars, i quan va morir era un home ple de deutes. Em vaig adonar que el fet d’haver passat un període tan llarg amb un geni com en Dalí, era un do del destí que va fer de la meva vida una vidda fascinant encara que bastant cansada. El vaig acompanyar durant la seva època de gran creativitat. Quan va haver complert setanta anys, Dalí, que fins llavors havia tingut una salut excel·lent, va haver-se d’operar amb no gaire èxit. A partir d’aquell moment va anar perdent dia rere dia les seves forces mentals i físiques. És una mica exagerat qualificar el final de la seva vida com quelcom “tràgic”, tal i com es va permetre fer-ho a un reportatge de televisió realitzat el 1997. Vaig jutjar aquella actitud com a anti-daliniana, tendència en aquests moments en què desgraciadament és compartida pels mitjans de comunicació per raons comercials. Això és molt lamentable i injust. Milions de persones continuaran admirant l’obra de Dalí al llarg del proper segle i fins i tot, del proper mileni, i generacions d’artistes s’inspiraran en la seva obra …”

CapCreus online: ‘Capità John Peter Moore, moltes gràcies per aquesta entrevista.’