Un passeig botànic per la Màquia i la Garriga
A la primavera el paisatge àrid, aparentment estèril de l’Empordà es transforma, durant un curt període de temps, en un mar de flors ric en perfums. Sobre el sòl rocós i pobre en nutrients, prolifera una diversitat de plantes austeres que han desenvolupat una notable adaptació a la sequera estival, al vent sovint extremadament fort i al substrat pedregós. El gris i el marró del paisatge es transformen en verd intens, i el color groc de les ginestes exuberants contrasta amb l’erupció rosa i habitada de les garrigues i de l’espígol.
La superfície de les fulles s’ha reduït per minimitzar l’evaporació, i la llum solar es reflecteix en els seus feixos platejats. Les plantes crasses conserven l’aigua a les seves fulles gruixudes i carnoses. Altres plantes tenen fulles peludes o recobertes d’una capa de cera per absorbir la humitat de l’aire o per minimitzar la pèrdua d’aigua. Així mateix han evolucionat en aquest ambient certes plantes aromàtiques que generen un núvol protector de perfums oliosos al seu voltant.
Aquesta catifa de ramells multicolors s’estén fins a la costa. El perfum dels olis essencials de plantes silvestres com el romaní, la farigola, la sàlvia i el fonoll es barreja amb notes de nèctar floral, i el passeig a través d’aquest paisatge esdevé un regal per als sentits. Aquesta magnificència botànica reneix una vegada més durant un breu interval a la tardor.
A l’estiu, les plantes suporten un “somni estival” en què la saba es concentra en el creixement de les seves arrels o cebes, desprenent-se de fulles i tiges. Aquestes reserves subterrànies els faran reflorir de nou a la primavera.
Màquia i garriga
La màquia i la garriga són dos tipus de paisatge florals que van aparèixer després de la destrucció progressiva dels antics boscos mediterranis i de coníferes. Pel temps de la dominància romana i grega es van explotar els boscos intensament. La fusta va ser utilitzada per a la construcció de les cases i de vaixells, així com a combustible de forns per treballar el metall, coure les terrisseries o fondre vidre. L’escorça dels arbres s’utilitzava per adobar el cuir, ús molt estès entre els romans. Les ovelles i les cabres acceleraren la degradació forestal i els incendis van contribuir a la reducció de les superfícies arbrades. La màquia representa la comunitat vegetal que predomina després de la degradació dels boscos altre temps esplendorosos. Com a resultat de la reducció cada cop més important del bosc es desenvolupen uns matolls i arbustos d’aproximadament 2-4 m d’altura de creixement lent.
Als llocs on el màquia comença a desaparèixer domina la comunitat de garriga amb plantes més baixes, matolls sovint aïllats, deixant visible el sòl rocós i sec sobre el qual prospera la garriga, ginestes, lavandes, romaní i farigola. En resum, diríem que la garriga et raspa els peus mentre que la màquia t’arriba als ulls.
Entre els arbres de la màquia, l’alzina (Quercus ilex) és el més representatiu del paisatge mediterrani allà on persisteixin els boscos. El pi (Pinus pinea) és fàcilment reconeixible per la seva fulla que s’obre cap amunt. També l’alzina surera (Quercus suber) la escorça gruixuda de la qual és aprofitada de diverses formes. La primera collita de suro és possible quan l’arbre arriba als 20-25 anys, després pot ser pelat cada 10-12 anys fins a l’edat de 150 anys.
 Quercus suber |
 Quercus suber |
Un arbre típic de la màquia és l’arboç (Arbutus unedo) molt comú a Còrsega i a Itàlia. Les fotos es van obtenir a Darnius. Es tracta d’arbustos o arbres de fulla perenne i fusta vermellosa. Presenta una preciosa floració a la tardor de flors blanques penjant simultàniament amb els seus fruits o arboços, semblants a maduixes. Els fruits globulosos passen del verd o color groc, al vermell. La denominació “Unedo” prové del llatí i es refereix al fet que si es menja un una vegada, no es tocaran mai més pel seu mal gust.
 Arbutus unedo |
 Arbutus unedo |
Entre la mala herba de la màquia, i també entre la de la garriga, prolifera el bruc (Erica arborea). És una planta de la família de les ericàcies (Ericaceae) que pot desenvolupar força alçada i s’acontenta amb terres àcides i pobres en nutrients. L’arbust és perenne i floreix de maig a juliol amb flors minúscules i blanques. Les petites fulles en forma d’agulla estan disposades per tal que elles mateixes es donin ombra. Les branques poden servir com a escombra, i la fusta de les arrels s’utilitza per fabricar pipes de fumar. El llentiscle (Pistacia lentiscus) té petits fruits que són vermells al principi i es tornen negres al madurar. Del llentiscle s’extreu una resina granulada que s’utilitzava per preparar vernissos o medicines, així com a base de goma de mastegar, des de l’època dels romans.
 Erica arborea |
 Pistacia lentiscus |
La magnificència groga de les ginestes és sorprenent a la primavera i sembla pintar les muntanyes. Hi ha molts tipus de ginesta (Genista) que pertanyen a la família de les fabàcies (Fabaceae). La Argoma (Calicotome villosa) és un matoll baix amb els brancatges densos i les espines punxants. La ginesta d’Espanya (Spartium junceum) és un matoll alt gairebé sense fulles i amb tiges verdes que realitzen la fotosíntesi, i les flors grogues de la qual semblen carrassos de raïm. Les ginestes contenen alcaloides verinosos que són utilitzats en farmàcia.
 Calicotome villosa |
 Spartium junceum |
Una planta típica de la comunitat floral de la garriga que s’estén fins a la costa, és el l’Estepa de Creta també anomenada Garriga (Cistus creticus), que dóna nom a la comunitat. La família de les cistàcies compta amb 17 espècies i s’assemblen una mica a les roses salvatges.L’Estepa de Creta obre les seves flors arrugades i tendres al sol per caure a la tarda formant un matalàs de pètals. Les petites fulles estan recobertes d’una capa de borrissols fins per retenir els perfums aromàtics i disminuir l’evaporació.La resina de les glàndules de les tiges i del full de la Labdanum és utilitzada per a la fabricació de perfums, i es fa servir des de temps antics per les seves propietats curatives. Reforça el sistema immunitari, actua contra els bacteris, els virus o les infeccions per fongs.També s’utilitza per preparar la flor Bach usada com a tractament de l’angoixa. Entre els les Estepes de floració blanca, distingim l’Estepa de Montpeller (Cistus monspeliensis) amb els seus olis essencials a les seves fulles enganxoses, i el l’Estepa de Fulles de sàlvia (Cistus salvifolius) que és ramificada i les fulles no són enganxoses.
 Cistus creticus |
 Cistus creticus |
 Cistus monspeliensis |
L’espígol (Lavendula stoechas) és un matoll perenne de la família de les labiácees (Lamiaceae) de desenvolupament esplèndid. Conté olis essencials i saponina, i desprèn un meravellós perfum. Els pètals superiors de les flors són més cridaners per atraure els insectes. Les flors s’han de penjar per assecar-se abans del seu ús. L’espígol també és molt popular per a fabricar petits coixins per al guarda-roba i amb els seus olis es poden preparar banys relaxants.
 Lavendula stoechas |
 Lavendula stoechas |
La Malva arbòria (Lavatera arborea), pertany a la família del malvàcies. És molt comuna a les regions rocoses costaneres. A més distància de la zona costanera es troben nombroses flors silvestres per descobrir, com per exemple, la Llengua de Bou (Echium plantagineum) amb les seves fulles peludes i pètals de color blau i morat. La Coronàira (Chrysanthemum coronarium) guarneix els camps amb el seu agradable groc lluminós.
 Lavatera arborea |
 Echium plantagineum |
 Chrysanthenum coronarium |
L’All rosat (Allium roseum) és una espècie de planta de les liliàcies amb cebes que actuen de reserva nutritiva subterrània. En èpoques molt caloroses la part superior de la planta s’asseca i la seva vitalitat es protegeix gràcies a la part soterrada. La ceba permet que aquestes liliàcies siguin les primeres en florir a la primavera. L’heura Corretjola de serp (Convolvulus althaeoides) té fulles peludes i s’estén sobre el terreny o s’enfila pels matolls.
 Allium roseum |
 Convolvulus althaeoides |
Les Campanetes de Jardí o Corretjoles Grans (Ipomoea purpurea) blaves i morades recobreixen grans superfícies. Són plantes enfiladisses amb cridaners ramells florals que cobreixen les tanques dels jardins amb facilitat.
A mida que ens acostem a la costa, les plantes són més petites i s’inclinen per efecte del vent. La catifa exuberant de la planta invasora ‘ungla de gat’ (Carpobrotus acinaciformis) és pròdiga en colors. Pertany a la família de les aizoaceáceas i mostra la seva varietat cromàtica durant un breu període de temps com ho fan moltes plantes crasses. Floreixen en rosa, blanc groguenc o com aquí en carmí o fins rosa viu. Formen catifes denses i extenses; les fulles de secció angulosa i carnoses que estan subjectes entre elles per tiges reptants. La planta, molt vigorosa, és una autèntica adoradora del sol ja que les flors es tanquen si aquest desapareix. A més de ser un excel·lent ornament, serveix també per a la fixació de les pendents i dunes. El seu país d’origen és Àfrica del Sud.
 Carpobrotus acinaciformi |
 Carpobrotus acinaciformi |
Per tot arreu a la regió costanera trobem matolls de branques penjants de Thymelaea hirsuta. La Reichardia tingitana és una planta molt austera i creix sobre la sorra i els penya-segats, presenta una flor de groc lluminós amb un anell interior morat, com un petit gira-sol; és popular als jardins mediterranis.
 Thymelaea hirsuta |
 Tanger-Reichardie |
Hem presentat aquí una petita mostra de les nombroses espècies vegetals mediterrànies que creixen silvestres passant desapercebudes i que, gràcies a la pluja i el sol, mostren la seva bellesa i riquesa cromàtica. Per tot això un passeig a través de les muntanyes i els parcs naturals de l’Empordà serà àmpliament recompensat.