El Cap de Creus, museu de pedra

El Sol, observat des del penya-segat del far de Cap de Creus, apareix sobre l’horitzó del mar a una hora més primerenca que des de qualsevol altre punt de la Península Ibèrica.

Des d’un punt de vista geològic el massís de Cap de Creus és la prolongació oriental dels Pirineus. El Sol, observat des del penya-segat del far de Cap de Creus, apareix sobre l’horitzó del mar a una hora més primerenca que des de qualsevol altre punt de la Península Ibèrica.

Certament aquest fet en si mateix pot justificar presenciar una alba des del far, encara que hi ha més al•licients: els voltants del far són penya-segats de roques modelades per la Tramuntana durant desenes de milers d’anys,a penes es distingeixen vestigis de civilització en tot el que abasta la vista a excepció del mateix far i d’un hostal restaurant que sembla un accident més de la geografia torturada i rugosa de la crosta de la terra on els Pirineus s’enfonsen al Mediterrani. Un altre regal per als sentits és l’alè del mar, sal humitat i vent, que ho envaeix tot, allí al melic del món segons Salvador Dalí.

L’entorn marítim terrestre del C.de Creus està protegit per la figura del Parc Natural des de 1998. Quan els antics pobladors neolítics alçaven dòlmens i menhirs a la zona existia una vegetació arbòria desconeguda avui en aquests llocs. D’aquells temps han perdurat les construccions megalítiques; el foc, l’agricultura i la ramaderia han substituït aquell bosc primigeni de surera, alzina, arboç i roure, per matoll baix de ginesta i argoma, timó i romaní.

Durant la baixa Edat Mitjana les gents del Massís de Cap de Creus conreaven vinyes en terrasses delimitades per murs de pedra que s’estenien per les vessants de les muntanyes. La seva raó de ser era lluitar contra l’erosió d’un terreny desforestat, i aprofitar millor l’aigua de les escasses pluges. Aquesta pràctica agrícola es va estendre pels voltants dels nuclis de població i va perdurar durant segles fins que a finals del XIX una plaga procedent de França, la fil•loxera, va anihilar les vinyes centenàries.

Avui, com els megalits petris, les terrasses són el testimoni mut del pas del temps: cultures que arriben, floreixen, inventen, construeixen i després, es transformen deixant enrere empremtes de pedra. I certament, el massís del Cap de Creus és un enorme museu natural de pedra, i una de les seves joies és el Monestir de Sant Pere de Rodes, que durant gairebé mil anys va reunir el poder religiós, civil i penal que va exercir sobre els pobladors d’aquesta zona. Les pestes, els pirates i finalment la guerra amb els francesos a principis del s.XIX van deixar buits els murs d’aquest referent del romànic català.

El temps vesteix la pedra de colors taronja i gris verdós, no importa que es tracti d’un dolmen neolític, terrassa de cultiu medieval o torre de monestir, en ella troben substrat viable els líquens allí on el sol els regala hores de llum i la humitat del matí trigui més en esvair-se.

D’entre totes les pedres del melic del món hi ha una que pel seu color i formes ha estat objecte de cobdícia, explotació i comerç, es tracta de la pedra viva de l’esquelet del coral roig. Té forma d’arbust i creix uns dos mil•límetres a l’any en parets fosques i forats a partir dels dotze metres de profunditat. Si alguna vegada la contemples en el seu medi, no l’arranquis, pensa que la naturalesa ha invertit més de dos mil milions d’anys en elaborar-la.

Gaudeix de la bellesa mineral del massís de Cap de Creus i respecta-la perquè els fills dels teus fills puguin fer el mateix.

[cetsEmbedGmap src=https://maps.google.es/maps?hl=es&ll=42.319352,3.319888&spn=0.01466,0.033023&sll=42.319082,3.319652&sspn=0.01466,0.033023&t=h&z=16 width=350 height=425 marginwidth=0 marginheight=0 frameborder=0 scrolling=no]