Dates clau a la història de Catalunya

Cada any milers de turistes descobreixen la riquesa cultural de la nostra zona, i bastants acostumen a quedar impressionats amb el fort sentiment nacionalista dels catalans. Us oferim aquest resum de la història catalana comentant per sobre alguns dels episodis més importants.

Comencem aquest repàs històric fa més de 2.700 anys. En el primer mil·lenni abans de Crist els celtesde l’Europa de l’Est es van assentar en l’actual territori català. Es van barrejar amb els nadius de l’època neolítica – l’última era de l’època prehistòrica – i van establir una sèrie de tribus lliures independents.

A principis del segle VIII abans de Crist els grecsvan establir delegacions comercials prop del mar, que després convertirien en colònies; les més destacades van ser Emporion (Empúries) i Rhoda (Roses). Un troba rastres de la cultura grega fins i tot en petites poblacions com La Vall de Santa Creu, entre Llançà i Port de la Selva.

Hi ha una gran quantitat d’evidències que assenyalen aquest període de la història de L’Empordà com d’un gran auge econòmic. Exemple d’aquest fet és els gairebé 300 vaixells que es van enfonsar al voltant del Cap de Creus durant el segle V, indicant que el comerç per mar en aquesta part de la Península Ibèrica va ser molt important.

L’any 218 abans de Crist els romansvan arribar a Catalunya i es van fer càrrec d’Emporion. Es van quedar fins al segle III després de Crist i van practicar l’agricultura i el comerç. L’èxit del període romà es plasma en la seva expansió geogràfica, com Barcino (Barcelona) i Tàrraco (Tarragona). Al segle V de la nostra cronologia, l’Imperi Romà arriba al seu final.

Els “bàrbars” alemanys van prendre llavors el relleu. Els visigotsvan penetrar a la Península Ibèrica pel nord i van declarar Barcelona la capital, integrant Catalunya dins del regne de Toledo.

Més tard, concretament el 716, Espanya va ser ocupada pels àrabs. Una part dels catalans va fugir dels musulmans emigrant als Pirineus o l’imperi Franc.

Després de la derrota de Roland a Roncesvalles el 778, Carlemany es veu obligat a confiar la conquesta als comtes cristians de Girona establerts a la frontera i un d’ells es converteix en el governador. Els nous territoris van ser assignats als governants carolingis com a feus. Barcelona va passar a ser el centre de la propietat dels francs a Espanya.

Des de finals del segle IX a la fi del segle X, el poder de l’imperi franc es va anar esvaint. Els comtes de Barcelona utilitzen la seva posició avantatjada i es fan càrrec del domini de la ciutat desentenent-se de França. Els seus successors van combatre els musulmans, van ampliar el seu domini a través de matrimonis, al nord de la Provença (actualment el sud de França) i van construir aliances entre el comtat de Barcelona i el regne d’Aragó.

Ramon Berenguer I, comte de Barcelona va aportar a Catalunya, entre el 1035 i el 1076 , les bases de la seva estructura política a través de la unió de les “Corts” i la proclamació dels “Usatges” (hàbits) amb els quals es controlaven els drets i hàbits del país. En aquest sentit, Ramon Berenguer va reduir dràsticament el poder del rei. El comte Ramon Berenguer IV es casà amb Petronella d’Aragó. Des del segle XXII a la XV Catalunya i Aragó van formar un regne comú, encara que cada país va mantenir la seva pròpia administració. El resultat va ser un període de prosperitat econòmica per a Catalunya. La producció agrícola va augmentar proporcionalment a la població. El claustre de Sant Pere de Rodes va estendre les seves influències al Rosselló (França), es van crear empreses, les forges es van multiplicar, el mercat i la banca prosperaven.

Barcelona comerciava amb Orient i va entrar en competència amb Venècia i Gènova, principals ports comercials d’Itàlia. Aquest auge va comportar un creixement de la burgesia urbana que va permetre de començar un desafiament a les estructures feudals a ciutats i pobles. Sobre el 1160 es va escriure el primer text català conservat: “Les Homilies d’Organyà” i poc després s’estableix un govern municipal a Barcelona: el Consell de Cent. La catedral gòtica de Barcelona es va iniciar el 1298.

No obstant això, un declivi va començar després de la famosa Pesta Negra del 1348. Les plagues van recaure sobre Catalunya i a la resta d’Europa: males collites, fam, epidèmies … i el malestar social va esclatar al camp, on vivia la majoria de la població, dels quals un 40% van ser víctimes de la pesta. La crisi va arribar al seu punt màxim durant la guerra civil entre la Generalitat i Joan II d’Aragó. Finalment, Catalunya es deixa incorporar al nou regne unificat dels Reis Catòlics, Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella el 1469.

Des del segle XVI fins al XVII Espanya va estar sota el regnat de la Casa d’Àustria, amb Carles V i els seus successors. Durant aquesta monarquia, independent d’Àustria, Catalunya esdevé un estat autònom mantenint les seves institucions tradicionals. A causa de la magnificència de Castella, Catalunya juga un paper secundari enfront dels assumptes de país, inclosos els intercanvis amb el Nou Món (Amèrica), ja que es gestiona tot des de Sevilla. Això no va impedir que les seves activitats econòmiques experimentessin un nou impuls, i la seva població creixés, si bé els sobirans van acudir als catalans perquè ajudés a finançar la seva política imperial i donant-los ordres d’acollír als soldats que lluitaven contra França a la Guerra dels Trenta Anys.

El 1640, els catalans finalment s’alcen en armes contra el país i porten a terme una guerra civil (La Guerra dels Segadors) recolzats per França. Es va proclamar una república independent sota protectorat francès i la monarquia espanyola va acabar reconeixent la Constitució catalana.

No obstant això, el 1659, sota l’anomenada “Pau (o Tractat) dels Pirineus” acordada amb els francesos, i el traçat resultant de la frontera a través dels Pirineus, es pren a Catalunya el Rosselló i part de la Cerdanya. A causa de tant conflicte armat, Catalunya se submergeix en una recessió econòmica, amb noves epidèmies de pesta i inundacions. Amb Felip V (1700-1746) nét de Lluís XIV i guanyador de la guerra de successió, els Borbons accedeixen al tron ​​d’Espanya reclamat per les seves aliances matrimonials. Felip V va abolir, llavors, tots els privilegis de Catalunya, la qual va haver de resignar-se a jugar un paper d’una província espanyola més, encara que tot i la pèrdua d’autonomia, la regió va experimentar un nou boom econòmic, particularment durant la segona meitat del segle XVIII, tal com demostren l’augment demogràfic i la creació d’una fàbrica de paper i d’una indústria tèxtil a Girona.

A principis del segle XIX, l’expansió econòmica mantinguda a Catalunya durant diversos decennis contrasta de manera acusada amb les estructures econòmiques i socials de la resta de la Península. Aquest fet provocarà una presa de cosciencia col·lectiva catalana, i un moviment reivindicatiu en la direcció d’un pla polític nacional català. Aquesta reivindicació és reforçada amb la invasió i ocupació dels exèrcits napoleònics el 1809. El setge a la ciutat de Girona va durar 7 llargs mesos, al final dels quals, la ciutat va haver de rendir-se, principalment per l’escassetat d’aliments i de munició, i per les nombroses malalties. El 1812 Catalunya passa a ser una província francesa més, sota un sistema federal.

El 1814 Espanya recupera de nou la seva independència sota la monarquia absoluta de Ferran VII.

La província de Catalunya es modernitza al ritme de la revolució industrial, en particular durant la segona meitat del segle XIX, paral·lelament a l’Europa del nord-est. La burgesia de la ciutat proposa un canvi de model social, basat fins ara en un model agrícola, i arran d’això neix un moviment obrer restringit només als catalans, mentre a la resta d’Espanya només es preocuparia per les diferents successions al tron .

A principis del segle XX ‘La Lliga Regionalista’ intentarà aconseguir l’autodeterminació de Catalunya. La multitud a les ciutats es van rebel·lar per intentar millorar unes condicions de vida miserables. El 1931 un partit nou ‘Esquerra Republicana de Catalunya’ guanya les eleccions regionals, i a la resta d’Espanya guanya una aliança de socialistes i republicans, i tant a Barcelona com a totes les grans ciutats espanyoles, es proclama la República. El rei Alfons XIII abandona el país, i a Catalunya es forma un govern central autònom, la ‘Generalitat de Catalunya’, el qual s’encarregarà de desenvolupar un estatut d’autonomia que serà ratificat el 1932 per les Corts de Madrid. Al febrer de 1936, el Frente Popular guanya les eleccions parlamentàries i es produeix un Alzamiento Nacional que decideix posar fi als intents revolucionaris. Una Guerra Civil començaria el 18 de juliol de 1936 i no acabaria fins al 29 març 1939 …

Entre el febrer i juny de 1936, es van produir 161 incendis d’esglésies, 213 atemptats, 113 vagues parcials, etc … L’economia es va paralitzar i els assassinats polítics es van multiplicar. A partir d’aquest moment, o s’estava a favor o en contra de la República, i es lluitava amb la mateixa passió; els dos bàndols estaven oposats sense remei; els monàrquics van reunir totes les corrents anti-republicanes. El Govern observa l’exèrcit amb preocupació, i l’assassinat del diputat monàrquic José Calvo Sotelo és el pretext per desencadenar un cop militar preparat durant mesos, i començar una guerra civil.

El 17 de juliol de 1936, el Generalísimo Francisco Franco i Bahamonde llançà un missatge: ‘L’exèrcit ha decidit restablir l’ordre a Espanya (…)’. Franco es va convertir en el líder del ‘Movimiento’ amb el títol de Caudillo, per analogia al ‘Duce’ italià. Disposava d’un avantatge militar considerable respecte l’exèrcit republicà, compost principalment de guerrillers armats i entrenat a corre-cuita. A finals de 1937, el govern espanyol es va traslladar a Barcelona. Després de la Batalla de l’Ebre, que va durar quatre mesos, les portes de Catalunya es van obrir a les tropes franquistes, que van arribar a Barcelona el 26 de gener de 1939. Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, va haver de fugir pels Pirineus, juntament amb tropes republicanes i refugiats. L’1 d’abril del 1939, tota Espanya està en mans de Franco.

‘Un milió de morts’, va ser el títol d’una novel·la de José María Gironella que simbolitzava l’horror de la Guerra Civil Espanyola.

Es va instal·lar l’Estat Nou, en què es va prohibir tota forma d’oposició. Tot allò que pogués assimilar-se a les repúbliques liberals, anomenades per Franco ‘Democràcies petrificades’ va ser rebutjat. L’Exèrcit va ser el gran aliat del règim. Començarien d’aquesta manera ‘Els Anys de la fam’, que durarien fins a finals dels anys cinquanta. Durant aquest període, l’autonomia catalana desapareix d’una manera brutal. Catalunya és considerada una província més. Es prohibeix fins i tot el parlar en català…

A finals dels anys cinquanta, intel·lectuals i artistes catalans van començar a reactivar el moviment nacionalista català. A poc a poc, la prohibició del català es va anar relaxant. Finalment, el moviment de protesta català es converteix en la crítica principal del règim franquista, donant lloc a organitzacions clandestines, i limitant-se a una forma de protesta quotidiana i inofensiva: omplir formularis oficials en català, xiular cançons catalanes en presència de diputats madrilenys …

El règim va plantar cara al moviment musical Nova Cançó, prohibint concerts i censurant les lletres de les cançons. D’aquesta manera es va promoure la venda de discos clandestina de Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra i Lluís Llach. El 1968, es compara el règim a una estaca en la cançó que porta el mateix nom i amb una tornada és: ‘Segur que tomba, tomba, tomba…’ Aquesta cançó es va convertir en l’himne de la resistència a Madrid.

El descontentament de l’oposició i dels estudiants ràpidament es va estendre a d’altres cercles. Alguns economistes consideren, fins i tot, que Madrid es trobava incapaç de gestionar els interessos nacionals. Franco va morir el 20 de novembre de 1975. El procés de democratització va ser iniciat pel príncep Joan Carles de Borbó, que es va convertir en Rei d’Espanya. En poc temps, descarta els conservadors franquistes de l’escena política i converteix el país en una democràcia moderna. El 1979, Catalunya i el País Basc recuperen el seu estatut d’autonomia. El Català esdevé llengua oficial a les escoles i als ajuntaments de Catalunya, i la Generalitat passa a gestionar els interessos dels ciutadans.

En resum, la història de Catalunya està marcada per la lluita contra el poder centralitzador de Madrid, sobretot des del segle XVII. La voluntat d’autonomia dels catalans va ser recolzada pel creixement econòmic i per l’avanç sobre la resta de la Península, i fortament encoratjat per la repressió del franquisme, fet el qual que pot explicar el to, de vegades agressiu, d’algunes consignes reclamant una cosa, aparentment simple, com la independència de Catalunya.