La vida i obra d’Antoni Gaudí estan estretament lligades a la ciutat de Barcelona, la qual deu moltes de les seves joies arquitectòniques d’estil modernista a aquest il·lustre arquitecte.
Antoni Gaudí, l’arquitecte Sagrat
Va ser el creador diversos edificis d’estil modernista com per exemple la Casa Vicens, la Casa Calvet, la Casa Batlló, la Casa Milà, l’escola del monestir de l’ordre dels teresians, el Parc Güell, la capella de la Colònia Güell i, sens dubte, la majestuosa i inacabada basílica de la Sagrada Família.
L’incomparable estil de Gaudí es manifesta especialment en aquesta gegantina obra sagrada, que el va mantenir ocupat des de la joventut fins a la seva mort, amb algunes interrupcions. Aquest enorme monument encara espera, avui dia, la seva finalització. Només la part est amb els corresponents quatre campanars de 100m d’alçada es van arribar a completar estant ell en vida, i ens dóna una idea de la grandesa del projecte.
El 1883 Gaudí va rebre l’encàrrec de construir aquesta basílica, de la qual ja existia un disseny neogòtic de l’arquitecte Francesc de Paula del Villar. Una inesperada i generosa donació va permetre a Gaudí rebutjar el pla original de Villar i dissenyar una obra monumental amb 12 torres, cinc naus allargades i tres façanes.
Antoni Gaudí i Cornet
1852 (Reus, Tarragona) – 1926 (Barcelona)
Gaudí era un artesà molt pràctic. Plasmava la seva creativitat fent canvis constantment en benefici del conjunt, deixant-se portar també per la seva inspiració i idees sobtades. Donava molta importància a l’harmonia entre els elements de construcció, les formes i els materials per a una síntesi viva, per a una obra d’art totañl única.
Gaudí era un home amb molt de talent, una imaginació inesgotable i amb una predisposició que es podria dir obsessiva per abraçar nous estils. Sovint buscava de manera empírica els límits constructius que li permetessin de plasmar el seu imaginari en estructures d’una solidesa fora de dubte.
Treballant en cooperació amb els obrers locals, va explorar les possibilitats tècniques de la volta catalana i va innovar en moltes de les seves construccions, que semblen posar a prova els límits de l’estàtica.
Darrera de tot el que Antoni Gaudí va crear, hi trobem la seva profunda visió metafísica i religiosa.
Gaudí entenia que així com la naturalesa representa la interacció d’una unitat divina universal, l’arquitectura (entenent-la com la més alta de les arts) també ha de ser un reflex i un símbol d’aquesta unitat divina.
Fins i tot la música hauria d’anar en síntesi amb l’arquitectura. Els altars de la catedral van ser pensats per allotjar grans corals. Les torres acollirien enormes tubs de campanes fets a mida, i el seu repicar, juntament amb els cants de desenes de milers de creients, transformarien la ciutat sencera en espai de joia sacra. Només un geni com Gaudí, amb una fe religiosa fora de dubte, podia coordinar tot plegat, tan mental com a la pràctica, en total harmonia.
La Sagrada Família
El creuer de la part est, amb les seves quatre torres amb forma de panotxes de blat de moro de 100m d’alçada, i la façana principal van ser acabats en vida de Gaudí. La façana està decorada amb motius religiosos, ornaments de la natura, pinacles d’estalactites i figures naturalístiques, d’una manera un xic excessiva. Les torres estan coronades per mosaics de colors, que, de la mateixa manera com passa amb les cúspides de les piràmides, estan en contacte directe amb la regió celestial.
Encara que amb aquesta obra es respecten les formes bàsiques de l’arquitectura gòtica, se li dóna al mateix temps un nou aspecte amb un estil innovador.
Com a arquitecte, artesà, enginyer d’estructures i dissenyador, Gaudí va viure i va treballar de forma molt modesta per dedicar-se a aquest projecte durant tota la seva vida. Dia rere dia, els seus conciutadans podien veure’l en el seu trajecte cap a la feina. En els seus últims anys de vida, Gaudí tenia l’aparença d’un home d’edat avançada i amb barba blanca al que no se li queien els anells si calia demanar almoina per a la seva basílica. A partir de 1910 va rebutjar tot tipus de treballs per dedicar-se en exclusiva a la Sagrada Família. Com els constructors de l’Edat Mitja, va permetre que la catedral s’enlairés cap al cel des d’una profunda espiritualitat religiosa i sense ajuda externa.
Tot i així, els treballs es van interrompre sobtadament quan Gaudí va ser atropellat mortalment per un tramvia el 10 juny de 1926 mentre passejava pels voltants de l’edifici.
Posteriorment, es van iniciar algunes aliances internacionals per tal de mirar de completar l’obra segons la idea original de Gaudí. No va ser una tasca fàcil, tenint en compte que l’obra de Gaudí estava plena d’improvisacions, sorpreses i misteris. Buscava solucions intuïtives i trobava una expressió poètica per a cada element de construcció. Per acabar-ho d’adobar, molts dels dibuixos, plànols i models deixats per Gaudí van ser destruïts durant la Guerra Civil Espanyola.
L’any 1952, una vegada ben acabada la guerra, el país va fer un redescobriment de Gaudí i de la seva obra, un renaixement gaudinià que encara continua avui dia. Tots els edificis de Gaudí van ser declarats patrimoni de la Humanitat, i es va construir el Museu Gaudí a Barcelona. Des de llavors, s’ha anat treballant sense pausa en els treballs de la Sagrada Família.
En les seves obres no religioses, Gaudí es mostra més clarament com un mestre del Modernisme, la intenció del qual va ser alliberar-se de les cadenes històriques del passat i crear un estil innovador i contemporani pel canvi de segle.
La Casa Batlló
Al bell mig del centre de Barcelona, al Passeig de Gràcia, es pot admirar la Casa Batlló. Gaudí va reformar un edifici ja existent aplicant-hi una transformació total. No hi ha res en aquest edifici que segueixi una línia recta. En comptes d’angles rectes i cantonades la casa sembla modelada en un moviment ondulat, fluït i dinàmic.
Integrades en el flux de la façana, trobem un colorit mosaic de trossos de ceràmica esmaltada i vidres de colors (el famós trencadís), creat magistralment i de forma imaginativa pel seu col·laborador Josep M. Jujol. Les rajoles iridescents del teulat, el trencadís i el balcó ondulat atorguen a la casa una expressió alegre a excepció de les formes de màscares de teatre dels balcons, fets de ferro fos i pintats de carbonat de plom, per evitar la seva oxidació.
El vestíbul és espaiós i les parets, tan sols arrebossades i enrajolades contrasten amb les enginyoses baranes de l’escala, decorades amb tot detall. Les parets es prolonguen cap a sostres paviments en una transició harmònica i ondulada.
La Casa Batlló respira Modernisme pels 4 costats, tan pel que fa a l’arquitectura interior i exterior com en el disseny dels mobles i la decoració. Els detalls dels interiors de la Casa Batlló són una mostra de bellesa aplicada tan a materials com a l’espai i la llum.
El Parc Güell
Situat a la part alta de la ciutat de Barcelona, tocant al Turó de la Rovira, el parc Güell representa una altra peculiaritat dins de l’obra de Gaudí. Un podria descriure el parc com una arquitectura integrada en el paisatge, o un estudi de fantasia pura i habilitat constructiva. Escales, grutes, passadissos de columnes, estanys amb rajoles de mosaic, monstres i dracs inofensius i cases que semblen extretes de ‘Les Mil i Una Nits’, entre d’altres, creen una experiència única. Al costat muntanya, un banc llarg i serpentejant, cobert de ceràmica de colors, i en el que conflueixen tots els itineraris del parc, convida a descansar als visitants amb un aforament d’unes 5.000 persones!
L’obra de Gaudí es difícil de classificar-la en una sola escola o en un estil determinat, és massa personal i plena de fantasia. Se sol definir a Gaudí com un dels grans arquitectes del Modernisme, que va tenir la seva època d’esplendor a principis de segle XX i a Europa, amb peculiaritats pròpies de cada país i diversos noms, i que abraçava la idea d’art total i de la línia orgànica i asimètrica. Gaudí mereix un reconeixement especial, ja que va crear edificis amb tant de compromís i tanta intuïció, que meravellen. Estimulen la imaginació i són llocs d’harmonia i pura bellesa.
